Portada Vídeo Context L'arquitecte Catedrals Pinell Gandesa
Català
Català Castellano English Français русский

Les Catedrals del Vi

Les catedrals del vi es basen estèticament en el modernisme però funcionament en el noucentisme. Estan pensades per optimitzar la productivitat i la qualitat del vi. Més enllà de l’arquitectura, per tant, constitueixen els exemples més importants d’enginyeria industrial al món rural.

TOT VA SORGIR
DE LA CRISI

Els catalans, diuen, de la necessitat en fem virtut. No és menys cert que de les crisis sempre n’hem après. Els cellers modernistes de la Terra Alta, com la resta d’edificacions d’aquesta naturalesa a Catalunya, són el resultat de la resposta a una crisi sense precedents, la pitjor que ha travessat el camp català: la plaga de la fil·loxera.

Després d’arruïnar la vinya francesa i escampar-se per gairebé tot Europa, l’insecte de la fil·loxera va aparèixer a l’Empordà el 1879 i en dues dècades ja havia arribat a la Terra Alta. La primera dècada del segle XX, aquesta comarca havia perdut tota la seva plantació de vinya.

Com en tantes altres comarques catalanes, la població de la Terra Alta havia decidit marxar a la ciutat per treballar a les pròsperes fàbriques tèxtils. El camp havia perdut molta feina i estava quedant despoblat.

Però ni tothom va marxar, ni tots els productors van llençar la tovallola. Els pagesos, propietaris o no, van veure que el futur passava necessàriament per col·laborar. D’aquí va néixer el cooperativisme: el sector va decidir aglutinar la producció i tots els serveis associats, des de les compres i les assegurances fins a la comercialització.

El cooperativisme, aquesta associació que va saber trobar el consens entre grans propietaris i petits pagesos, va revolucionar el camp català i va ser el motor de la seva modernització. També permet entendre per què avui, al mig del paisatge rústic de la Catalunya rural, s’hi aixequen cellers modernistes únics al món.

Un únic vaixell, de nacionalitat britànica, va infectar de fil·loxera tot Europa. Venia d’Amèrica, on la vinya és resistent a aquest insecte que xucla la saba de les arrels fins a matar el cep. Avui, tota la vinya està empeltada sobre peu americà.

EL MODERNISME, UNA DEMOSTRACIÓ DE FORÇA

Amb la fil·loxera, la vinya catalana va tocar fons econòmic, però també anímic. La recuperació per mitjà del cooperativisme va suposar un autèntic revulsiu per a l’autoestima, i els productors ho van voler posar de manifest encarregant autèntics temples del vi. Per la seva majestuositat i una certa semblança amb els temples religiosos (distribució en naus, utilització d’arcs i voltes, elements decoratius), l’escriptor Àngel Guimerà les anomenaria catedrals del vi.

Així va ser com el modernisme va arribar al camp després de triomfar a la ciutat. Era la millor eina per demostrar que, ara units, els viticultors lideraven una indústria prometedora. Amb aquests nous temples del vi (i també de l’oli) van llançar al món un missatge que encara avui recollim: la unió fa la força.

Una nova generació d’arquitectes, deixebles dels grans exponents del modernisme però ja amb força influència del noucentisme, van trobar en la construcció de les catedrals del vi la seva oportunitat de passar a la història. El més important de tots va ser, sense cap dubte, Cèsar Martinell (Valls, 1888 - Barcelona, 1973), alumne de Domènech i Muntaner i deixeble d’Antoni Gaudí. Martinell és l’autor dels dos cellers modernistes de la Terra Alta.

Les catedrals del vi es basen estèticament en el modernisme però funcionament en el noucentisme. Estan pensades per optimitzar la productivitat i la qualitat del vi. Més enllà de l’arquitectura, per tant, constitueixen els exemples més importants d’enginyeria industrial al món rural.

L’ARQUITECTE
QUE VA APRENDRE
A FER VI

A més d’un arquitecte excepcional, Cèsar Martinell va ser un home pràctic. Primer, va detectar en el món rural l’oportunitat per impulsar la seva carrera; després, va aprendre com es feia el vi, amb l’objectiu de conèixer amb tota profunditat com havia de distribuir l’espai per optimitzar la producció.

Martinell no només va passar moltes hores al costat dels viticultors per aprendre el procés d’elaboració del vi; també es va envoltar d’enginyers i enòlegs de gran solvència per dissenyar tot l’esquema productiu. En paral·lel amb la tècnica, va aplicar el seu humanisme en procurar entendre el moment social que vivia el camp català, i va estudiar a fons l’efervescent fenomen cooperativista.

Amb les catedrals del vi a l’esquena, Cèsar Martinell va tornar a la ciutat per edificar desenes de construccions residencials, entre elles grans palaus urbans per a famílies benestants. També en aquest cas, va ser pragmàtic i va saber veure l’opció de guanyar-se la vida com ben pocs arquitectes.

Cèsar Martinell va construir una quarantena d’edificis cooperatius en menys d’una dècada. Més enllà de la seva qualitat professional, els cooperativistes van trobar en l’arquitecte vallenc una gran proximitat i una enorme empatia vers les necessitats i les motivacions dels pagesos.

MARTINELL,
A LA RECERCA DE
L’ORGULL PAGÈS

L’obra de Cèsar Martinell persegueix l’equilibri entre utilitat, economia i estètica. En definitiva, no va oblidar que es tractava de cellers i, per tant, havien de ser espais que optimitzessin la producció (utilitat); la seva construcció havia de ser a partir de materials propers i fàcils d’adquirir (economia); i cadascun dels seus projectes perseguia que els pagesos se sentissin orgullosos del lloc on treballaven (estètica).

D’un dels seus grans mestres, Antoni Gaudí, Martinell en va emprar l’arc parabòlic o en catenària invertit. També va fer imponents obertures als seus carcanyols (espais entre l’arc i el mur) i va dissenyar voltes catalanes per a les cobertes i per a les bases de les tines.

Els materials predominants van ser el totxo i el maó amb l’objectiu d’aprofitar l’argila de la zona, donar feina als obradors propers i abaratir la construcció. Va trobar en la rajola i la ceràmica el millor recurs per embellir el conjunt sense disparar el pressupost.

Però el més important de l’arquitectura agrària de Cèsar Martinell és el que alguns experts han qualificat de “projecte total”, per la seva implicació en el disseny de l’espai per al procés productiu, des de la forma i la ubicació dels dipòsits fins a la ventilació i la circulació de l’aire. També es va preocupar pels sistemes d’aïllament, la circulació de líquids, les condicions de fermentació i la distribució de la maquinària.

L’arc parabòlic o de catenària invertit, herència de Gaudí i present a obres com la Sagrada Família o les golfes de la Pedrera, és el resultat, mirat de l’inrevés, de la paràbola que descriu una cadena destensada i subjectada pels dos extrems.

LES CATEDRALS
TERRALTINES:
TOT TÉ
UN MOTIU

La Terra Alta, la comarca més meridional de la vinya catalana, veu sobresortir enmig del seu paisatge rural dues autèntiques joies del modernisme: els cellers cooperatius de Gandesa i el Pinell de Brai. Constitueixen, sense cap dubte, els dos majors exemples de la consagració de l’arquitecte Cèsar Martinell, que encara avui projecta, amb aquestes obres, la Terra Alta al món.

Tot i haver estat construïts gairebé en paral·lel, els cellers de Gandesa i el Pinell de Brai tenen característiques prou diferenciades i úniques. Però els trets en comú són la seva concepció com a espais on, amb la mínima superfície possible, s’hi pogués treballar de la millor forma i en sortís un producte de qualitat. Per aconseguir-ho, Martinell va escollir bons enginyers i va liderar personalment cada obra.

El que més sorprèn el visitant d’aquests dos autèntics temples del vi (i, en menor mesura, també de l’oli) són els majestuosos arcs equilibrats, parabòlics o catenaris heretats de Gaudí. Semblen sorgits de la terra com si res no els suportés, com desafiant la gravetat però alhora en harmonia amb la natura.

Al mateix temps, és d’una enorme bellesa el tractament dels carcanyols (espais entre els arcs i els murs), completament foradats i únicament teixits d’un bosc de pilars prims i lleugers amb noves arcuacions al damunt. Fins i tot aquest elegant mètode per alleugerir l’estructura, per fer gairebé transparents les naus, tenen un motiu: en

aquest cas, crear passos elevats per facilitar l’accés a la part superior de les tines.

També respon a la seva raó de ser, tant al Pinell de Brai com a Gandesa, un altre dels elements que sorprèn: les voltes catalanes que Cèsar Martinell, d’acord amb el seu equip, va plantejar sota les tines. L’objectiu era aïllar el most i el vi de la superfície i, de passada, facilitar la neteja del terra.

De les dues catedrals del vi també en destaca la simplicitat de materials, a la recerca d’una construcció econòmicament sostenible. Hi predominen el maó, el totxo i els arrebossats, tot rematat amb bon gust per la rajola vidriada verdosa que embelleix l’exterior, elements de pedra autòctona i forja i el valor afegit de la ceràmica de l’artista Xavier Nogués, estret col·laborador de Martinell.

Però els cellers modernistes de la Terra Alta signifiquen molt més del que es pot veure. Són els testimonis silenciosos d’una història que val la pena rememorar: la d’una generació que, malgrat les dificultats, va voler protagonitzar el seu futur.

La viticultura de la Terra Alta acumula una tradició mil·lenària. La seva varietat característica és la garnatxa blanca, de la qual se’n conrea un terç de la producció mundial.

EL PINELL DE BRAI: EL BATEC DEL PROGRÉS

El segle XX va començar tard al Pinell de Brai. L’encàrrec del nou celler (1918) va coincidir amb la construcció de la carretera que uniria el poble amb Móra d’Ebre, mentre es redactaven els projectes per a l’arribada de la llum, el telèfon i l’aigua corrent. No era d’estranyar que els pagesos del Pinell de Brai espremessin les seves possibilitats econòmiques per exigir a Cèsar Martinell un celler que evoqués prosperitat.

El celler del Sindicat Agrícola del Pinell de Brai és, per a molts, la catedral del vi per excel·lència. Per començar, la disposició de les seves naus (central, dues laterals i una quarta per sobre de la central) només requeririen absis per tenir una planta de temple cristià. Per altra banda, és al Pinell de Brai on l’arquitecte va desplegar tot l’arsenal estètic i estilístic que va tenir a l’abast.

La nau central i la de llevant allotgen sis fileres de tines i els trulls (dipòsits subterranis), mentre que la de ponent concentrava l’elaboració d’oli. La quarta compta amb la sala de màquines i, probablement per problemes de pressupost, és l’única coberta amb encavallades de fusta. Les altres compten amb el famós arc parabòlic o en catenària invertida, amb els carcanyols foradats típics de Martinell i aprofitats com a passos elevats per accedir a la part superior de les tines.

Per fora, l’aspecte de la façana principal no és menys que majestuós. La transició amb el terra és amb sòcol alt de paredat, trencat per les obertures de ventilació que facilitaven enormement la feina als operaris. Sobresurten espectacularment els contorns de pedra de les portes i els grans finestrals amb mainells de totxo aplantillat. També la ceràmica vidriada verda, tan comuna en l’obra de Martinell, que corona les tres naus. I, sobretot, el fris ceràmic de Xavier Nogués, on es descriuen escenes

quotidianes entorn de la vinya, l’oli, el procés d’elaboració i el seu consum.

Els diners van començar a escassejar i els promotors van decidir prescindir del dipòsit d’aigua que, com a Gandesa, havia de coronar l’edifici. Sí que hi va haver recursos per, a l’interior, construir l’escala helicoïdal, sostinguda sobre perfils de ferro i volta de maó de pla, que connecta la sala de màquines amb el terrat.

Indubtablement, la del Pinell de Brai és una de les obres mestres de l’arquitectura agrària catalana.

Xavier Nogués va cobrar entre 4 i 5 pessetes per rajola (unes 5.000 pessetes en total), un pressupost que, cap al final de l’obra, els pagesos van decidir estalviar-se. Però Cèsar Martinell les va fer realitzar d’amagat, i les va guardar al soterrani del celler sense col·locar-les. Van ser instal·lades dues dècades més tard, però no exactament en l’ordre previst. D’entre totes les escenes, en destaca la d’un bevedor borratxo.

GANDESA:
L’HARMONIA EN ESTAT PUR

El celler i molí del Sindicat de Cooperació Agrària de Gandesa (1919) es va començar després i acabar abans que el del Pinell de Brai. Va ser un encàrrec fulminant, tan sols deu dies després de la constitució del Sindicat. L’empenta i la determinació dels cooperativistes animaria Cèsar Martinell a projectar la seva obra més singular, que el 2007 va ser reconeguda com una de les Set Meravelles de Catalunya.

A Gandesa, Martinell va fer-hi una catedral del vi sense planta basilical (la característica bàsica que relacionava aquests cellers amb els temples religiosos). Tampoc no va plantejar una distribució simètrica, ni una única façana principal. Va decidir arrebossar i pintar de blanc la major part de l’exterior, fet que potencia el maó de sòcols i contorns de portes i finestres, les rajoles vidriades verdes dels ampits i la força dels fascinants dipòsits d’aigua que coronen l’edifici.

Des de la dreta de les dues naus centrals de tines s’accedeix a la sala d’elaboració, de menys alçada i resolta amb una estructura d’arcs. Pel darrere se n’acobla una altra de més alta, coberta amb voltes, destinada a la recepció del raïm. Des de l’exterior, són característiques les seves marquesines de formigó, que cobreixen i protegeixen del sol les tremuges (els recipients en forma cònica que reben el raïm).

La coberta, amb formes que emulen bótes i àmfores, és l’element més sorprenent del celler de Gandesa. Les diferents alçades de cada nau és el secret per deixar entrar la llum uniformement a tot l’interior, per mitjà de finestres obertes sota cadascuna de les voltes catalanes aixecades directament sobre els arcs parabòlics que aguanten l’estructura.

El resultat de tot plegat, a l’interior, és un celler harmoniós i equilibrat, espaiós i lluminós. El pas elevat per sobre de les dues naus de tines de formigó (com sempre, aprofitant les obertures en els carcanyols dels arcs equilibrats) ofereix una visió diàfana, panoràmica del conjunt de l’obra. Probablement, aquesta vista no és casual: de nou, Martinell va aprofitar aquests útils passadissos per convertir-los en un excepcional mirador des d’on contemplar la seva obra magistral.

A la part del darrere del celler, Cèsar Martinell hi va projectar una taverna que no seria construïda fins a la dècada de 1980. Va ser a càrrec de l’arquitecte Manuel Ribas i Piera, que va seguir els plànols originals de 1919.

Descarrega el tríptic en PDF